Làmina de colors amb temperes

Aquesta làmina m’ha agradat molt des del començament per les possibilitats d’experimentar amb els colors, de veure el resultat i de seguir investigant. He gaudit molt fent el dibuix i després acolorant-lo fent barreges amb els colors. De totes maneres, és cert que es necessita de temps i paciència ja que a voltes sortia un color quasi igual a un altre i havia de barrejar una altra vegada per aconseguir un diferent.

La barreja de colors dóna possibilitats il·limitades i és una tasca bastant agradable. Et sents com un científic a un laboratori.

Làmina del cavall

He triat aquest làmina no per qüestions estètiques, ja que no es tracta d’una làmina atractiva, sinó per el significat que ha tingut. Quan la professora ens va dir que havíem de realitzar aquesta làmina però del revés, no el creia possible. Ja em pareixia prou difícil fent-la com estava com per fer-la al contrari.

En el cas d’aquesta làmina en concret, m’he sorprès molt del resultat. No imaginava que seria capaç però la professora tenia raó, si no estàs concentrat en un cavall quan el dibuixes, i veus formes que has d’imitar, és molt més fàcil poder fer-lo. Mai m’hauria plantejat aquesta forma de dibuixar, però he de dir que realment facilita la tasca.

Reflexió sobre “Pensant en els altres”

Dels treballs d’Educació Inclusiva que he fet, he triat “Pensant en els altres”, perquè voldria recomanar-lo a tothom. Es tracta d’un documental que mostra una forma diferent d’interpretar l’educació a través de les emocions, és a dir, ensenyant els continguts acadèmics a través dels sentiments.

Realment aquest documental em va emocionar. Aquest mestre tracta els temes amb molta naturalitat, fa participar als nens, els escolta, anima i motiva constantment.

Afegeixo l'enllaç per si algú el vol veure:

http://www.youtube.com/watch?v=Pb_ZJ_xnx6I

PENSANT EN ELS ALTRES

Aquest documental ens fa reflexionar sobre les diferents formes que hi ha d’ensenyar i d’aprendre.

Segons el concepte que cadascú té de l’educació, es poden plantejar diferents metodologies. Si ens quedem amb el concepte d’adquisició de valors i coneixements acadèmics, enfocarem la tasca docent als continguts.

No obstant això, existeix un altre enfocament, com es demostra en aquest documental. El professor, Toshiro Kanamori, a part d’ensenyar els continguts acadèmics i els valors, ensenya als nens a viure i a expressar-se.

Aquest professor dóna molta importància al desenvolupament socioemocional de l’alumne, és a dir, el nen ha d’expressar i entendre les seves emocions per així poder entendre les emocions dels seus companys.

A més a més, el professor a través de les emocions dels nens, ensenya els continguts acadèmics. Les cartes que els nens escriuen als companys són un gran exemple de com a través de l’expressió dels sentiments, es pot millorar en gramàtica, cal·ligrafia i lectura.

El professor és autoritari quan li pertoca, els escolta quan ho necessiten, deixa llibertat als alumnes per expressar els seus sentiments, els anima a escoltar als companys per tal de què reconeguin emocions i sentiments com els d’ells mateixos, en definitiva, fomenta l’escolta activa, el respecte mutu i l’empatia.

Amb la seva metodologia, vol que tots els nens siguin capaços d’expressar els seus sentiments i no es tanquin en si mateixos, que confiïn en els seus companys establint lligams, que entenguin la importància de ser feliços però no individualment sinó en comunitat, és a dir, la felicitat individual no és real perquè si al voltant la resta dels companys no és feliç, l’individu no serà feliç.

Per a ell la felicitat és qualitat de vida per als infants, sempre perdura. Aquest enfocament és difícil de trobar en l’actualitat, ja que la societat del consum i de les noves tecnologies es centra més en la felicitat relacionada amb els bens materials que la felicitat de l’individu, i per tant, de la societat.

D’altra banda, la forma de tractar el tema de la mort amb els nens, s’ha de destacar per la seva naturalitat. El professor els anima a contar als companys les seves experiències relatives a la mort d’algun familiar i ells se n’adonen de que pot passar a qualsevol, que és part de la vida. El fet de reconèixer els sentiments d’un mateix en els altres, els anima a parlar i manifestar aquests sentiments i els reconforta.

M’agradaria destacar algunes frases d’aquest docent que realment m’han fet reflexionar:

“La clau per a viure feliç és aprendre a pensar en els altres.”

“L’empatia és molt important, quan la gent t’escolta de veritat, viu per sempre en el teu cor.”

“Els nens han fet el treball tot sols, no els podia negar això per un motiu que no estava relacionat. El nen ha dit que la solució havia de tenir relació amb el problema i tenien raó. Els adults no podrien fer aquest raonament.”

La darrera reflexió del professor en la qual ell deixa als nens que expliquin els seus raonaments, els escolta i després reflexiona, i entén que tenen raó, que no pot castigar al nen per parlar sense poder participar en la exhibició del projecte al qual ha treballat tan durament. Realment, es convenç de que de vegades els nens, tenen raonaments més lògics i justs que els adults.

En realitat, és sorprenent que els nens, siguin capaços de raonar d’aquesta forma i que l’adult, accepti aquesta explicació que li han donat i obri en conseqüència. Aquesta actuació del professor, deixant al nen participar en el projecte m’ha semblat molt positiva i diu molt a favor d’aquest home.

Una altra actuació molt positiva fa referència a les burles i crítiques que reben alguns nens de la classe. El professor es mostra decebut amb els seus alumnes, i els demana que reflexionin sobre els seus comportaments. Dies més tard, obté els resultats que esperava quan els nens confessen què han fet, dit o pensat i expressen els seus sentiments al respecte.

Com a reflexió final, m’agradaria ressaltar la gran feina que realitza aquest home i com els nens, si els deixen, poden pensar i reflexionar molt positivament.

I sobretot, destacaria la visió d’ensenyament d’aquest professor que mitjançant els sentiments, dur a terme la tasca educativa.

Valoració final e-portafoli

La meva valoració final és bastant positiva. Es tracta d’una eina d’auto-aprenentatge molt útil.
Al començament, em vaig veure molt perduda i em va costar molt poder utilitzar-la, però amb molta paciència i fent proves he aconseguit avançar una mica.
Em vaig angoixar molt al primer semestre, quan va començar el projecte i el curs, no tenia temps per dedicar-li i no l’utilitzava mai.
Ara estic una mica més animada gràcies als petits progressos que estic fent. S’ha de practicar i provar per aprendre, aquesta és la clau.
Espero tenir una mica de temps aquest estiu per poder fer els canvis que es van proposar a classe.

Bon estiu per tothom! Ens veiem aviat!

Quin tipus de mestre m'agradaria ser...

Comentari personal sobre el llibre: Va de mestres de Jaume Cela Ollé i Juli Palou Sangrà

La veritat és que aquest llibre m’ha atrapat des del començament. És fàcil de llegir i els conceptes apareixen ben explicats, amb exemples molt clars. Mai no m’hauria imaginat que un llibre reflectís tan bé una professió i donés consells i pautes a seguir.
Personalment, m’ha aclarit conceptes i m’ha donat una visió bastant general de què vol dir ser mestre.
Considero que tots el alumnes de magisteri, haurien de llegir-lo per tenir una visió global de la carrera que comencen.

Si hagués de triar només un tipus de mestre que m’agradaria ser, no podria, perquè un mestre no pot ser d’un tipus, sinó d’una barreja de molts.
Un mestre hauria d’educar, en el sentit de acompanyar en la descoberta del món, hauria d’acollir, no fer distincions de sexe , de religió ni de raça, també hauria de ser pacient, insistent, sol·lícit, receptiu, dialogant, crític hauria de treballar en equip, s’hauria de formar constantment.
Crec que tots aquests adjectius i aquestes qualitats són molt importants, però destacaria, la humilitat, la no discriminació, l’acceptació de la crítica i la formació contínua com les més importants.
D’una banda m’agradaria molt poder assolir conceptes i pràctica suficient per tenir tantes habilitats i tanta experiència. Aquesta pràctica s’aprèn quan comences a treballar amb els nens, estàs sola davant el perill, per tant és important deixar-te aconsellar pels altres companys amb més experiència.
D’altra banda, el llibre també deixa molt clar el que no s’ha de fer, i hi estic d’acord: un mestre no pot creure en la superioritat de ningú, ha de sentir-se responsable dels nens, confiar en les seves capacitats i no excloure ningú.
En definitiva, aquests són conceptes mínims que ha de tenir tot mestre i tot ser humà.

Actualment, faig feina al sector turístic, on també s’aprèn molt de tractar amb la gent. Pareix un disbarat relacionar el meu treball, com a cap de qualitat d’un hotel, amb el de mestre, però hi estan molt relacionats. L’empatia, la cordialitat, la humilitat i formació contínua són imprescindibles. És indispensable també atendre queixes o crítiques, saber contestar i no perdre mai els nervis, mai.

Un altre punt a destacar d’aquest llibre, és que contempla tots els aspectes dels mestres, el sentimental, el tecnològic i l’humà. Ens dóna una visió molt completa.
Algunes frases que voldria esmentar, són les següents:
- “El mestre ha d’ensenyar fent zàping”
- “La decència consisteix a tractar persones com persones”
- “Ofici que t’acompanyarà sempre”
- “Formació permanent és un dret i un deure”
La perspectiva de la religió, com a cultura, mai m’ho havia plantejat d’aquesta manera, i crec que la opinió és molt encertada. La religió ens ajuda a comprendre l’art, la literatura i moltes frases que han passat a la història.

Com a conclusió penso que si en realitat tots els mestre fossin tan perfectes, el món seria perfecte. Però la perfecció no existeix, ens hem d’equivocar per aprendre i millorar, és indispensable.